Un dia pel matí, Gregor Samsa es va despertar del seu llit, però va comprobar que el seu aspecte físic havia canviat i ara s'havia convertit en un insecte monstruós. Com que aquell dia calia anar al treball, ell va fer tot el possible per incorporar-se del llit i posar-se de peu. En aquells instants es quan va arribar l'apoderat a casa del Gregor per tal d'esbrinar perquè no havia acudit a treballar. Els pares de Gregor i la seua germana Grete li van dir que s'havia posat malalt, però com que aquesta justificació no li va semblar suficient, es va dirigir cap a la porta del Gregor per dir-li que ell no es podia permetre el luxe de deixar el seu treball de negocis. En el moment que el Gregor li va contestar, tots els membres de la família i l'apoderat van sorprendre's, perquè la seua veu semblava a la d'un animal. Per fi, ell mateix va aconseguir obrir la porta de la seua cambra i, al veure'l, l'apoderat va anar-se'n correns de la casa, la mare no parava de donar crits i el pare va agafar un bastó amb el qual li va empényer violentament per tornar-lo a portar de la cambra. A partir d'ací, Grete es va dedicar a portar el menjar al seu germà. Un altre dia, la mare i Grete van entrar en la cambra d'ell per emportar-se l'escriptori i la calaixera i Gregor es va dirigir cap a un quadre per a aconseguir que no se l'emportaren. Així que el va veure'l la mare i es va desmaiar. Després va arribar el seu pare i li va llançar una poma que va quedar encastada en l'esquena del Gregor.
La família cada vegada tenia menys diners per mantindre's i la mare i la germana van posar-se a treballar, van contratar a una dona per a que netejara la casa i per a que se'n fera càrrec del Gregor i, fins i tot, tres llogaters els havien pagat una certa quantitat de diners per poder quedar-se a viure amb ells.
Finalment, al descobrir els tres llogaters la brutícia i el desordre que hi havia en la cambra del Gregor, van anar-se'n per no tornar mai més. Quan la dona de fer faenes va acabar la neteja d'aquell dia, es va dirigir cap a Anna, la mare, per a dir-li que no calia que es preocuparen més pel seu fill, perquè ella ja havia acabat amb la seua vida.
Tot va acabar quan el pare, la mare i Grete se'n van mudar a altra casa i la seua filla se'n va casar amb un home que van buscar-li els pares.
dimecres, 28 d’abril del 2010
Comentari de "Les Flors del Mal XCIII A UNA DONA QUE PASSA"
Les Flors del Mal XCIII
A UNA DONA QUE PASSA
Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,
àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.
Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa
d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,
¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?
En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!
Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,
tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!
CHARLES BAUDELAIRE: Les Fleurs du Mal. 1857 Traducció de Jordi Llovet Edicions 62
[Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? Tema. Argument. Quines imatges poètiques hi destacaríeu? Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.]
Aquest poema conté en cada vers 12 síl·labes i, per tant, són versos alexandrins.
El tema d'aquest fragment de les flors del mal tracta de l'atracció que sent l'autor per una dona prima i alta que passa pel carrer. L'argument va sobre l'encontre d'un home amb una dona de la qual s'ha enamorat a primera vista i es troba trist per si no la torna a vore-la pel carrer mai més.
Les imatges poètiques que destaquen són:
-actitud d'estàtua: pot ser una cosificació, perquè compara l'actitud se la dona amb una estàtua, per la seua majestuositat.
-als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―: és una metàfora, ja que els ulls de la dona li semblen a l'home com un cel lívid que origina l'huracà.
-la dolçor que fascina i el plaer que mata: és una antítesi, perquè demostra la contraposició entre dolçor i plaer.
-Un llamp... després la nit!: és una metàfora, perquè atribueix la mirada de la dona amb un llamp.
-d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida: pot ser una hipèrbole, ja que exagera amb l'encontre amb la dona.
-¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?: és una interrogació retòrica, ja que aquesta pregunta no té contestació.
A UNA DONA QUE PASSA
Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,
àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.
Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa
d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,
¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?
En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!
Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,
tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!
CHARLES BAUDELAIRE: Les Fleurs du Mal. 1857 Traducció de Jordi Llovet Edicions 62
[Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? Tema. Argument. Quines imatges poètiques hi destacaríeu? Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.]
Aquest poema conté en cada vers 12 síl·labes i, per tant, són versos alexandrins.
El tema d'aquest fragment de les flors del mal tracta de l'atracció que sent l'autor per una dona prima i alta que passa pel carrer. L'argument va sobre l'encontre d'un home amb una dona de la qual s'ha enamorat a primera vista i es troba trist per si no la torna a vore-la pel carrer mai més.
Les imatges poètiques que destaquen són:
-actitud d'estàtua: pot ser una cosificació, perquè compara l'actitud se la dona amb una estàtua, per la seua majestuositat.
-als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―: és una metàfora, ja que els ulls de la dona li semblen a l'home com un cel lívid que origina l'huracà.
-la dolçor que fascina i el plaer que mata: és una antítesi, perquè demostra la contraposició entre dolçor i plaer.
-Un llamp... després la nit!: és una metàfora, perquè atribueix la mirada de la dona amb un llamp.
-d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida: pot ser una hipèrbole, ja que exagera amb l'encontre amb la dona.
-¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?: és una interrogació retòrica, ja que aquesta pregunta no té contestació.
dimecres, 21 d’abril del 2010
Preguntes de referides al llibre de lectura de "Madame Bovary"
Al llarg de la novel·la, Emma té diferents amants, que en realitat responen a diferents tipus d'amor. Explica-ho.
Emma és una dona disconforme amb el seu rol social: com a dona no es comforma amb el seu paper secondari, i per aixó, en algunes de les relaciones que manté amb els homes, adopta el paper dominant que, per aquella època, era més usual que l´adoptara l´home.
Un dels peronatges que més conviu amb Emma al llarg de la novel·la és Charles Bovary. Aquest és un individu ingenu, feble sotmès a la seua muller i sense voluntat pròpia i que admira ridículament la seua dona.
Hommais és l´apotecari vanitós, anticlerical, que defensa el progrés mal entès, i a qui l´únic que l´interessa és exhibir-se com a notari del poble. És vil, mesquí i servil davant dels superiors. Té manies de grandesa i vol arribar a ser algú en la política. En el fons admira i està secretament enamorat d´Emma, però no s´atreveix a estimar-la perquè és el prototipus del pare de família, però es venja d´Emma per no haver-li fet cas.
Lhereux és un comerciant vil i abjecte usurer traïdor i hipòcrita, ja que sap preparar molt bé les trampes comercials que porten a la protagonista a la ruïna econòmica.
Rodolphe, l´amant d´Emma, és un terratenient bon vivant que ve de cuitat i es creu superior als de poble. Sedueix Emma per entretenir-se i s´espanta quan ella vol més compromís. Només Emma el veu interessant perquè l´enlluerna el seu origen. El personatge de Rodolphe manté amguna relació amb el personatge literari de Don Juan.
León: el segon amant d´Emma. La seua relació amb Emma és la d´amor platònic. Aquest és vulgar, s´asemble a Emma en la seua mediocritat i en els seus somnis vans i falsament romàntics. No té iniciativa i es deixa dur totalment per ella, que el domina en tots els aspectes. Ella adopta el paper d´home en les seues relacions.
Uns altres personatges que intervenen indirectament en l´obra són:
Binet, l´individu anodí i gris, que amb el seu treball representa la monotonia provinciana. El rector Bournisien és el negatiu d´Hommais; és la tradició i el conservadurisme. És incapaç de confortar Emma quan ella li demana ajut.
Madame Bovary mare, dominant i autoritària, que ha modelat el caràcter passiu de Charles. Monsieur Bovary, simple, primitiu però sincer i lliure. Monsieur Rouault, pare d´Emma, pagés rude que es preocupa sobretot de la seua hisenda, però que juntament amb l´anterior resulta un dels personatges més veritables i humans.
Emma és una dona disconforme amb el seu rol social: com a dona no es comforma amb el seu paper secondari, i per aixó, en algunes de les relaciones que manté amb els homes, adopta el paper dominant que, per aquella època, era més usual que l´adoptara l´home.
Un dels peronatges que més conviu amb Emma al llarg de la novel·la és Charles Bovary. Aquest és un individu ingenu, feble sotmès a la seua muller i sense voluntat pròpia i que admira ridículament la seua dona.
Hommais és l´apotecari vanitós, anticlerical, que defensa el progrés mal entès, i a qui l´únic que l´interessa és exhibir-se com a notari del poble. És vil, mesquí i servil davant dels superiors. Té manies de grandesa i vol arribar a ser algú en la política. En el fons admira i està secretament enamorat d´Emma, però no s´atreveix a estimar-la perquè és el prototipus del pare de família, però es venja d´Emma per no haver-li fet cas.
Lhereux és un comerciant vil i abjecte usurer traïdor i hipòcrita, ja que sap preparar molt bé les trampes comercials que porten a la protagonista a la ruïna econòmica.
Rodolphe, l´amant d´Emma, és un terratenient bon vivant que ve de cuitat i es creu superior als de poble. Sedueix Emma per entretenir-se i s´espanta quan ella vol més compromís. Només Emma el veu interessant perquè l´enlluerna el seu origen. El personatge de Rodolphe manté amguna relació amb el personatge literari de Don Juan.
León: el segon amant d´Emma. La seua relació amb Emma és la d´amor platònic. Aquest és vulgar, s´asemble a Emma en la seua mediocritat i en els seus somnis vans i falsament romàntics. No té iniciativa i es deixa dur totalment per ella, que el domina en tots els aspectes. Ella adopta el paper d´home en les seues relacions.
Uns altres personatges que intervenen indirectament en l´obra són:
Binet, l´individu anodí i gris, que amb el seu treball representa la monotonia provinciana. El rector Bournisien és el negatiu d´Hommais; és la tradició i el conservadurisme. És incapaç de confortar Emma quan ella li demana ajut.
Madame Bovary mare, dominant i autoritària, que ha modelat el caràcter passiu de Charles. Monsieur Bovary, simple, primitiu però sincer i lliure. Monsieur Rouault, pare d´Emma, pagés rude que es preocupa sobretot de la seua hisenda, però que juntament amb l´anterior resulta un dels personatges més veritables i humans.
dimecres, 24 de març del 2010
Renovació narrativa de principis del segle XX : Kafka, Proust, Joyce, Thomas Mann
Per a començar, parlarem de la novel·la contemporània del segle XX des de dos aspectes: per una part trobem l´anatomia temàtica i per l´altra, l´anatomia tècnica.
Dins de la temàtica, podem dir que els grans canvis que es van donar al segle XX havien provocat una percepció de crisi en l´home contemporani. A més, la caiguda dels models racionalistes i empiristes havia donat lloc a concepcions més vitalistes i irracionalistes.
D´altra banda, la crisi religiosa comportà també una tensió entre la creença, l´ateisme i l´agnosticisme. El perspectivisme fou una de les claus de la novel·la contemporània i la individualitat adquirí gran rellevància.
En el món interior va tindre ressò la psicoanàlisi freudiana i la psicologia se´n va enriquir pel punt de vista de les dones. Anava tenint més importància l´autoria femenina. La realitat apareix fragmentada i depén del punt de vista del personatge.
En l´aspecte de la condició humana, la llibertat, la mort i la recerca de salvació es van convertir en temes importants. També hi havia una preocupació existencial, que determinava la forma de ser i de comportar-se l´ésser humà. Va augmentar el caràcter metafísic de la novel·la, la qual s´enriqueix amb motius, temes, personatges...
Pel que fa a l´anatomia tècnica, cal dir que tot tendeix al subjectivisme i la primera persona esdevé cabdal. Gràcies a l´utilització de la primera persona, es va introduir el monòleg interior, en què es produeix el discurs lliure.
Es tracta de l´expressió més íntima del pensament i plasmada a través de frases directes reduïdes. El gran creador d´aquesta tècnica serà James Joyce en Ulisses.
En la novel·la contemporània s´introdueix el trencament del temps narratiu, en el qual tindrà molta rellevància el flashback. L´el·lipsi esdevindrà clau i l´espai es desenvolupà dins d´un somni o en espais simbòlics. En l´espai adquirirà una gran importància l´escenari urbà.
El concepte musical influí poderosament. Mostres d´això són: Huxley, que basà en el contrapunt musical la tècnica de Contrapunt i Proust, que cercà altres figuracions geomètriques, com la rosassa.
En la literatura francesa cal destacar al francés Marcel Proust.
Entre els seus estudis, destaquen els aprenentatges de filosofia d´Henry Bergson, que van arribar a influir en l´obra de Proust.
Com a traductor, va fer una versió en francès de les obres de Ruskin. Alló que el va convertir en un dels prosistes més ben considerats del segle XX va ser l´obra À la recherche du temps perdu (A la recerca del temps perdut).
En la literatura anglesa, hem de citar a James Joyce: De formació catòlica i irlandesa, l´any 1904 abandonà Irlanda i visqué en altres ciutats. El tema clau de la seua obra literària va ser Irlanda.
Passà de la poesia a la novel·la realista amb Ulisses i Dubliners (Dublinesos). Finnegans Wake és un text de gran dificulat. No obstant, la seua obra mestra és Ulysses en la qual es fa una anàlisi interior dels personatges a través de la tècnica del monòleg interior. En l´obra trobem una xarxa complexa de símbols i de registres lingüístics i porta com a tema la salvació personal.
En la literatura germànica, trobem a Thomas Mann i a Franz Kafka:
En 1924, Thomas Mann publicà la seua gran obra, Der Zauberberg (La muntanya màgica),i el 1929 rebé el premi Nobel de Literatura. Quan Hitler exercí el poder, s´exilià d´Alemanya. El 1947 donà a conèixer Doktor Faustus.
Tota l´obra de Mann reconeix el paper nuclear de l´art en la vida i lluita a fi de trencar la cultura de la decadència europea.
Franz Kafka (Praga, 1883 - Viena, 1924) és un dels escriptors més representatius del segle XX, ja que la seua obra tracta de les preocupacions contemporànies. Utilitza un estil ple de realisme amb situacions absurdes i grotesques. Aixó és alló que es pot anomenar com "kafkià".
Desgraciadament i com sol passar quasi sempre, no comença a ser famós fins després de la seua mort. Publicà Die Verwandlung (La Transformació) o també anomenada com La metamorfosi. Més endavant aparegueren Der Prozess (El procés), Das Schloss (El castell) i Amerika. Encarregà a Max Brod que cremara els seus escrits, cosa que aquest no va complir.
FONT: El llibre de Literatura Universal de 2n de Batxillerat.
Dins de la temàtica, podem dir que els grans canvis que es van donar al segle XX havien provocat una percepció de crisi en l´home contemporani. A més, la caiguda dels models racionalistes i empiristes havia donat lloc a concepcions més vitalistes i irracionalistes.
D´altra banda, la crisi religiosa comportà també una tensió entre la creença, l´ateisme i l´agnosticisme. El perspectivisme fou una de les claus de la novel·la contemporània i la individualitat adquirí gran rellevància.
En el món interior va tindre ressò la psicoanàlisi freudiana i la psicologia se´n va enriquir pel punt de vista de les dones. Anava tenint més importància l´autoria femenina. La realitat apareix fragmentada i depén del punt de vista del personatge.
En l´aspecte de la condició humana, la llibertat, la mort i la recerca de salvació es van convertir en temes importants. També hi havia una preocupació existencial, que determinava la forma de ser i de comportar-se l´ésser humà. Va augmentar el caràcter metafísic de la novel·la, la qual s´enriqueix amb motius, temes, personatges...
Pel que fa a l´anatomia tècnica, cal dir que tot tendeix al subjectivisme i la primera persona esdevé cabdal. Gràcies a l´utilització de la primera persona, es va introduir el monòleg interior, en què es produeix el discurs lliure.
Es tracta de l´expressió més íntima del pensament i plasmada a través de frases directes reduïdes. El gran creador d´aquesta tècnica serà James Joyce en Ulisses.
En la novel·la contemporània s´introdueix el trencament del temps narratiu, en el qual tindrà molta rellevància el flashback. L´el·lipsi esdevindrà clau i l´espai es desenvolupà dins d´un somni o en espais simbòlics. En l´espai adquirirà una gran importància l´escenari urbà.
El concepte musical influí poderosament. Mostres d´això són: Huxley, que basà en el contrapunt musical la tècnica de Contrapunt i Proust, que cercà altres figuracions geomètriques, com la rosassa.
En la literatura francesa cal destacar al francés Marcel Proust.
Entre els seus estudis, destaquen els aprenentatges de filosofia d´Henry Bergson, que van arribar a influir en l´obra de Proust.
Com a traductor, va fer una versió en francès de les obres de Ruskin. Alló que el va convertir en un dels prosistes més ben considerats del segle XX va ser l´obra À la recherche du temps perdu (A la recerca del temps perdut).
En la literatura anglesa, hem de citar a James Joyce: De formació catòlica i irlandesa, l´any 1904 abandonà Irlanda i visqué en altres ciutats. El tema clau de la seua obra literària va ser Irlanda.
Passà de la poesia a la novel·la realista amb Ulisses i Dubliners (Dublinesos). Finnegans Wake és un text de gran dificulat. No obstant, la seua obra mestra és Ulysses en la qual es fa una anàlisi interior dels personatges a través de la tècnica del monòleg interior. En l´obra trobem una xarxa complexa de símbols i de registres lingüístics i porta com a tema la salvació personal.
En la literatura germànica, trobem a Thomas Mann i a Franz Kafka:
En 1924, Thomas Mann publicà la seua gran obra, Der Zauberberg (La muntanya màgica),i el 1929 rebé el premi Nobel de Literatura. Quan Hitler exercí el poder, s´exilià d´Alemanya. El 1947 donà a conèixer Doktor Faustus.
Tota l´obra de Mann reconeix el paper nuclear de l´art en la vida i lluita a fi de trencar la cultura de la decadència europea.
Franz Kafka (Praga, 1883 - Viena, 1924) és un dels escriptors més representatius del segle XX, ja que la seua obra tracta de les preocupacions contemporànies. Utilitza un estil ple de realisme amb situacions absurdes i grotesques. Aixó és alló que es pot anomenar com "kafkià".
Desgraciadament i com sol passar quasi sempre, no comença a ser famós fins després de la seua mort. Publicà Die Verwandlung (La Transformació) o també anomenada com La metamorfosi. Més endavant aparegueren Der Prozess (El procés), Das Schloss (El castell) i Amerika. Encarregà a Max Brod que cremara els seus escrits, cosa que aquest no va complir.
FONT: El llibre de Literatura Universal de 2n de Batxillerat.
dimecres, 17 de març del 2010
Revisió EPE
Però si comparem les dades, Alacant i València no aconsegueixen diferenciar-se molt i la quantitat dels casos d'atur és molt pareguda. El primer que s'observa és que el sector més damnat és el de serveis i que en tots els casos s'han despatxat a més dones que homes, i això és a causa que en aquest sector solen treballar més dones que homes.
En el sector de la indústria i el de la construcció de Castelló, podem observar que és la construcció la que comprén més treballadors despatxats(13.380)i la indústria es queda per davall, encara que no massa(12.922). La situació de València i Alacant és pareguda a la de Castelló, ja que ix també més perjudicat el sector de la construcció que el de la indústria; encara que també s'ha de dir que Castelló, al ser una província més menuda, un dels sectors que més descaca pel seu gran nombre, són les indústries de ceràmica.
Després d'haver comparat amb una visió general la desocupació registrada en aquestes tres províncies, destacarem la gràfica que acompanya aquest article, on s'observa la progressió d'augment d'atur que s'ha donat al llarg dels tres últims anys. Amb tot això, comprovem que el 2008 i, sobretot, el 2009, han sigut uns anys molt problemàtics i que encara en el 2010 les xifres de desocupació continuen pujant sense control.
En el sector de la indústria i el de la construcció de Castelló, podem observar que és la construcció la que comprén més treballadors despatxats(13.380)i la indústria es queda per davall, encara que no massa(12.922). La situació de València i Alacant és pareguda a la de Castelló, ja que ix també més perjudicat el sector de la construcció que el de la indústria; encara que també s'ha de dir que Castelló, al ser una província més menuda, un dels sectors que més descaca pel seu gran nombre, són les indústries de ceràmica.
Després d'haver comparat amb una visió general la desocupació registrada en aquestes tres províncies, destacarem la gràfica que acompanya aquest article, on s'observa la progressió d'augment d'atur que s'ha donat al llarg dels tres últims anys. Amb tot això, comprovem que el 2008 i, sobretot, el 2009, han sigut uns anys molt problemàtics i que encara en el 2010 les xifres de desocupació continuen pujant sense control.
dimecres, 3 de març del 2010
EPE
ANA ALONSO
Un dels temes que més preocupa a la nostra societat actual és la situació d´aturada tan gran que es va produir en els darrers anys i que continua donant-se. El problema d'aquesta situació es que les xifres d´aturada van augmementant cada vegada més en comparació als anys anteriors, i això comporta que moltes persones es vegen sense medis per a desenvolupar una vida amb normalitat. A causa d´això, la majoria de la gent culpabilitza al govern socialista, perquè no acaba de cumplir totes les demandes urgents que ha promés realitzar.
Amb aquest article, esbrinarem com es produeix una situació d´aturada; l´aturada registrada que s´ha donat en el mes de novembre del 2009 dins de la Comunitat Valenciana, mitjançant estadístiques fetes per l´INEM i, a més a més, mostrarem altres estadístiques que exposen la situació d´aturada, en relació amb amb els diferents sectors que existeixen en Espanya i també un anàlisi comparatiu que mostra l´evolució mensual d´aturada des de l´any 2008 fins al 2010.
En primer lloc, una situació d´aturada es produeix per diferents causes, que dónen com a resultat una falta de treball i, a més, d´ingressos per al/a la treballador,-ora que es veu involucrat,-ada en aquesta situació.
Com ajuda per a aquestes persones, el govern elabora una sèrie de lleis que pretenen protegir econòmicament, per un cert temps, als treballadors afectats, amb el propòsit que així puguen trobar altre treball.
En els últims anys, un dels sectors més perjudicats ha sigut el de la construcció i el d´empreses auxiliars, encara que segons la comunitat espanyola que es tracte, influeix més en uns sectors que en altres, i això depén de les distintes activitats que es desenvolupen en cada zona.
L´INEM, que és l´organisme que gestiona les situacions d´aturada, ha elaborat estadístiques amb les dades que es disponen. Ara analitzarem la situació que s´ha donat en les provincies que conformen la Comunitat Valenciana:
València és la província en la qual s´ha despatxat a major nombre de gent, i això es deu a que és una ciutat més àmplia geogràficament en comparació amb Castelló i Alacant, encara que ,si comparem les dades, Alacant i València no aconsegueixen diferenciar-se molt i la quantitat dels casos d´aturada és molt pareguda.
El primer que s´observa es que el sector més damnat dels tres, es el de serveis i que en tots els casos s´han despatxat a més dones que homes, i això es deu a que, en aquest sector, solen treballar més dones que homes.
En el sector de la indústria i el de la construcció de Castelló, podem observar que és la indústria la que comprén més treballadors despatxats i la construcció es queda per avall, encara que no massa, doncs d´aquest hi ha 12.258 persones i de l´anterior hi ha 12.396. No obstant, la situació de València i Alacant és completament distinta, ja que ix més perjudicat el sector de la construcció que el de la indústria. Tot això s´explica amb el següent: Castelló posseeix un gran nombre d´indústries de tauletells i les dos altres províncies contenen menys.
Després d'haver comparat amb una visió general l'aturada registrada en aquestes tres províncies, anem a citar també alguns gràfics que ens mostren la evolució mensual d'aturada basant-se en la evolució d'aturada registrada per sectors, comparant el mes de febrer del 2009 al 2010 i la evolució mensual d'aturada registrada, comparant la situació des de el 2008 al 2010.
En la gràfica que mostrem ara, s'observa la progressió d'augment d'aturada que s'ha donat en Espanya al llarg dels tres últims anys. Amb tot això, ens podem assabentar que el 2008 i, sobretot, el 2009, han sigut uns anys molt problemàtics i que encara als inicis de l´any que hem arribat, les xifres d´aturada continuen pujant sense control.
En la següent gràfica de barres podem observar que el sector servicis es el que es troba més damnat, tant en el mes de febrer del 2009 com el de 2010, en comparació amb els casos dels demés sectors i l´única diferència que es dóna entre els dos anys, es que el nombre de despatxats en aquest any han continuant augmentant de forma radical. El sector de la indústria i construcció ha deixat sense treball a un poc més de gent respecte de l´any anterior. Els casos de persones que no disponien d´ocupació anterior, també han incrementat i, per últim, el sector de l´agricultura, en el qual també ha augmentat un poc els casos d´aturada. El cas es que aquest últim sector, als dies en els quals ens trobem, cada vegada anirà perdent més força, perquè totes aquestes feines es van substituint per noves màquines que possibiliten que tot es puga fer molt més ràpid.
Per concloure, anem a citar les conseqüències que produeix l´aturada en les persones treballadores i les possibles solucions que es poden portar a terme per a posar fi a aquesta situació. Les situacions d´aturada provoquen en els treballadors estats d´estrés, però també més temps lliure per a poder preparar-se per a altre treball o realitzar cursets, encara que si es dóna el cas que aquestes persones siguen majors de 25 anys, poden accedir també als Tallers d´Ocupació, en els quals a més d´oferir l´oportunitat de poder aprendre altre ofici, també se´ls paga una certa quantitat de diners per el treball realitzat.
diumenge, 31 de gener del 2010
Preguntes referides al comentari de Hamlet (3)
Situa el present diàleg en l'argument de Hamlet i comenta la importància d'aquest moment dramàtic.
El fragment del monòleg que realitza Hamlet té una importància cabdal al llarg de l´obra, perquè és el moment en el qual mostra el seu gran dubte a l´hora de reaccionar. Sembla bastant confós, ja que totes les coses s´han posat a ulls d´ell a la mateixa vegada: l´espectre del seu pare li va comunicar que el seu germà i el propi oncle de Hamlet va assasinar-lo, que Gertrudis, reina de Dinamarca i esposa de l´anterior rei havia comet incest amb el seu germà i aquesta, per tant, li va ser infidel. Amb tot això, l´esperit li va demanar que, si de veritat encara l´apreciava, que es venjara de la parella i intentara allunyar de la corona al seu oncle de la manera que fora.
Hamlet, a causa de la seua fingida bogeria, li avisen que la seua mare volia parlar amb ell en la seua cambra del palaci d´Elsinore. Quan Hamlet arriba, aquesta li mostra el seu enuig, perquè havia aconseguit encoleritzar al seu oncle amb l´obra que va representar davant de tots ells, ja que aquesta contava com va succeïr de veritat la mort del pare de Hamlet, amb l´únic objectiu de vore la reacció de Claudi i provar si les acusasions que feia l´espectre eren veritat.
Mentre continuaven parlant, Hamlet va observar que darrere del tapís hi havia una persona amagada i aquest, pensant que era el mateix Claudi, va traspassar-lo amb la seua espasa, però després se´n va adonar que aquest era Poloni, el pare d´Ofèlia i Laertes. Abans d´anar-se´n Hamlet, se´n portà el cos inert de Poloni per dipossitar-lo en algun lloc.
I quan Rosencrantz i Guildenstern avisen al nou rei de Dinamarca que Hamlet havia mort a Poloni, aquest demana que el porten davant seu, perquè ja havien fet els preparatius per a que aquest s´anara de viatge a Anglaterra amb els seus amics. Finalment, aquest accepta el tracte, però aquest plan no ix bé perquè Hamlet no aconsegueix arribar a Anglaterra i tot s´acaba amb el duel que realitzen Laertes i Hamlet. Al fi, s´arriba a la conclusió que els que havien cultivat més mal en la corona eren Gertudis, però sobretot Claudi, ja que va convèncer al fill de Poloni per a que posara verí en la seua espasa i ací tindria més facilitat per matar-lo. A més, va preparar una beguda mesclada amb verí per a Hamlet. I aquest plan li va eixir malament també, ja que Gertrudis se la va veure i aquesta va morir. L´únic que va sobreviure a aquesta matança va ser el gran amic de Hamlet, Horaci. Ofèlia, que era l´única persona que no havia fet res, acaba boja per la mort del seu pare i sense adonar-se´n, es va precipitar cap a un riu i es va ofegar.
El fragment del monòleg que realitza Hamlet té una importància cabdal al llarg de l´obra, perquè és el moment en el qual mostra el seu gran dubte a l´hora de reaccionar. Sembla bastant confós, ja que totes les coses s´han posat a ulls d´ell a la mateixa vegada: l´espectre del seu pare li va comunicar que el seu germà i el propi oncle de Hamlet va assasinar-lo, que Gertrudis, reina de Dinamarca i esposa de l´anterior rei havia comet incest amb el seu germà i aquesta, per tant, li va ser infidel. Amb tot això, l´esperit li va demanar que, si de veritat encara l´apreciava, que es venjara de la parella i intentara allunyar de la corona al seu oncle de la manera que fora.
Hamlet, a causa de la seua fingida bogeria, li avisen que la seua mare volia parlar amb ell en la seua cambra del palaci d´Elsinore. Quan Hamlet arriba, aquesta li mostra el seu enuig, perquè havia aconseguit encoleritzar al seu oncle amb l´obra que va representar davant de tots ells, ja que aquesta contava com va succeïr de veritat la mort del pare de Hamlet, amb l´únic objectiu de vore la reacció de Claudi i provar si les acusasions que feia l´espectre eren veritat.
Mentre continuaven parlant, Hamlet va observar que darrere del tapís hi havia una persona amagada i aquest, pensant que era el mateix Claudi, va traspassar-lo amb la seua espasa, però després se´n va adonar que aquest era Poloni, el pare d´Ofèlia i Laertes. Abans d´anar-se´n Hamlet, se´n portà el cos inert de Poloni per dipossitar-lo en algun lloc.
I quan Rosencrantz i Guildenstern avisen al nou rei de Dinamarca que Hamlet havia mort a Poloni, aquest demana que el porten davant seu, perquè ja havien fet els preparatius per a que aquest s´anara de viatge a Anglaterra amb els seus amics. Finalment, aquest accepta el tracte, però aquest plan no ix bé perquè Hamlet no aconsegueix arribar a Anglaterra i tot s´acaba amb el duel que realitzen Laertes i Hamlet. Al fi, s´arriba a la conclusió que els que havien cultivat més mal en la corona eren Gertudis, però sobretot Claudi, ja que va convèncer al fill de Poloni per a que posara verí en la seua espasa i ací tindria més facilitat per matar-lo. A més, va preparar una beguda mesclada amb verí per a Hamlet. I aquest plan li va eixir malament també, ja que Gertrudis se la va veure i aquesta va morir. L´únic que va sobreviure a aquesta matança va ser el gran amic de Hamlet, Horaci. Ofèlia, que era l´única persona que no havia fet res, acaba boja per la mort del seu pare i sense adonar-se´n, es va precipitar cap a un riu i es va ofegar.
dissabte, 30 de gener del 2010
Monòleg de Hamlet de l´acte III - escena I
[Aquest monòleg està escrit en vers blanc. Però, sabríeu explicar amb les vostres pròpies paraules ―en prosa― quines afliccions torben l'ànim de Hamlet? ]
Hamlet, en aquest monòleg, al prendre conciència que el seu oncle, Claudi, havia estat el veritable assasí del seu pare amb l´únic objectiu d´arrebara-li el poder del tro de Dinamarca i aconseguir l´amor de la reina i l´eposa de l´anterior rei, deixa mostrar la seua lluita amb ell mateix, ja que no sap la manera més adequada en la que podria trair al germà del seu pare i reacciona amb molts dubtes. L´espectre del seu pare va dipossitar en ell la responsabilitat d´allunyar del tro al germà del seu pare per a que la seua anterior esposa Gertudis i el seu germà no arribaren a reinar a causa de l´incest que van realitzar i que així poguera adonar-se´n Gertudis de la deslleialtat al seu amor.
Aquesta actitud dubtosa la transmiteix al llarg de tot el seu monòneg com una reflexió filosòfica sobre la mort. En el seu cas busca, com a possible solució a totes les seues preocupacions la seua pròpia mort, encara que més endavant l´abandona per la mateixa por i desconeixença del món al que la mort li podria conduir. D´aquesta manera, decideix afrontar la situació i trobar la manera de venjar a Claudi i a la seua mare.
Hamlet, en aquest monòleg, al prendre conciència que el seu oncle, Claudi, havia estat el veritable assasí del seu pare amb l´únic objectiu d´arrebara-li el poder del tro de Dinamarca i aconseguir l´amor de la reina i l´eposa de l´anterior rei, deixa mostrar la seua lluita amb ell mateix, ja que no sap la manera més adequada en la que podria trair al germà del seu pare i reacciona amb molts dubtes. L´espectre del seu pare va dipossitar en ell la responsabilitat d´allunyar del tro al germà del seu pare per a que la seua anterior esposa Gertudis i el seu germà no arribaren a reinar a causa de l´incest que van realitzar i que així poguera adonar-se´n Gertudis de la deslleialtat al seu amor.
Aquesta actitud dubtosa la transmiteix al llarg de tot el seu monòneg com una reflexió filosòfica sobre la mort. En el seu cas busca, com a possible solució a totes les seues preocupacions la seua pròpia mort, encara que més endavant l´abandona per la mateixa por i desconeixença del món al que la mort li podria conduir. D´aquesta manera, decideix afrontar la situació i trobar la manera de venjar a Claudi i a la seua mare.
dimecres, 13 de gener del 2010
Exercici de Hamlet. Acte II - Escena II
En aquesta entrada vaig a analitzar les figures retòtiques que es troben en un dels fragments de l´obra de Hamlet.En aquest fragment, Gertrudis retreu a Poloni que parle amb tanta retòrica. Poloni mateix en sembla ser conscient.
REPETICIÓ:
ANTÍTESI:
"Ara ens fa falta trobar la causa que té aquest efecte, o millor dir: la causa del defecte, perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa."
HENDÍASIS:
"a la celestial i formosa Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. "Formosa" és una paraula horrible"
PARALEL·LISME:
"Que és boig és cert. És cert i és una llàstima.
I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!
Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.
Admetem, doncs, que és boig."
ANADIPLOSI:
"És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert."
ANTÍSTROFA:
"per què el dia és el dia i la nit és la nit,i el temps és temps, seria malgastar nit, dia i temps."
CONCATENACIÓ:
"Que és boig és cert. És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert."
REPETICIÓ:
ANTÍTESI:
"Ara ens fa falta trobar la causa que té aquest efecte, o millor dir: la causa del defecte, perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa."
HENDÍASIS:
"a la celestial i formosa Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. "Formosa" és una paraula horrible"
PARALEL·LISME:
"Que és boig és cert. És cert i és una llàstima.
I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!
Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.
Admetem, doncs, que és boig."
ANADIPLOSI:
"És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert."
ANTÍSTROFA:
"per què el dia és el dia i la nit és la nit,i el temps és temps, seria malgastar nit, dia i temps."
CONCATENACIÓ:
"Que és boig és cert. És cert i és una llàstima. I és una llàstima que sigui cert."
dissabte, 12 de desembre del 2009
La simbologia de la Divina Comèdia
La Divina Comèdia, que va ser escrita pel florentí Dante Alighieri, va ser considerada com una de les obres més extraordinaries de l´època medieval i va esdevenir un dels llibres més fascinants de la història de la literatura de tots els temps.
Cadascuna de les parts d´aquesta obra esta dividida en cants, adaptant la forma de tercets. La composició del poema s´ordena segons el simbolisme del nombre tres (nombre que simbolitza la trinitat sagrada: pare, fill i esperit sant, així com també simbolitza l´equilibri i l´estabilitat en algunes cultures).
Una de les característiques més importants d´aquesta obra es el fet que està repleta de simbologies i aquestes es poden trobar tant en els personatges principals (Dant, que dóna vida a l´home; Beatriu, que representa la fe i Virgili, que personifica a la raó) com en alguns dels ambients on es desenvolupen les accions (la selva obscura es converteix en símbol del pecat). També s´observen mostres de simbologies en les tres bèsties que apareixen en el primer capítol de l´Infern: la pantera representa la luxúria; el lleó, l´orgull i la lloba, l´avarícia.
Ací també cal destacar la foscor, ja que amb ella es fa referència al regne del mal, en contraposició a la llum que, segons la Bíblia i sant Agustí, es relaciona amb la divinitat.
Dant mostra tan sols la simbologia de la llum en el llibre tercer del Paradís, ja que allí es el lloc on es troba amb Beatriu, el seu amor platònic.
FONT:
La Divina Comèdia - WikiLingua.net
Cadascuna de les parts d´aquesta obra esta dividida en cants, adaptant la forma de tercets. La composició del poema s´ordena segons el simbolisme del nombre tres (nombre que simbolitza la trinitat sagrada: pare, fill i esperit sant, així com també simbolitza l´equilibri i l´estabilitat en algunes cultures).
Una de les característiques més importants d´aquesta obra es el fet que està repleta de simbologies i aquestes es poden trobar tant en els personatges principals (Dant, que dóna vida a l´home; Beatriu, que representa la fe i Virgili, que personifica a la raó) com en alguns dels ambients on es desenvolupen les accions (la selva obscura es converteix en símbol del pecat). També s´observen mostres de simbologies en les tres bèsties que apareixen en el primer capítol de l´Infern: la pantera representa la luxúria; el lleó, l´orgull i la lloba, l´avarícia.
Ací també cal destacar la foscor, ja que amb ella es fa referència al regne del mal, en contraposició a la llum que, segons la Bíblia i sant Agustí, es relaciona amb la divinitat.
Dant mostra tan sols la simbologia de la llum en el llibre tercer del Paradís, ja que allí es el lloc on es troba amb Beatriu, el seu amor platònic.
FONT:
La Divina Comèdia - WikiLingua.net
divendres, 20 de novembre del 2009
El mite en la formació dels poemes homèrics
Aquesta volta vaig a preparar una de les possibles preguntes teòriques per a l´examen de literatura. Aquesta tracta, com el títol ho diu, sobre "El mite en la formació dels poemes homèrics".
Per a començar, fique una breu introducció sobre un poema de Konstandinos Kavafis que va ser traduït però Carles Riba. El següent poema fa referència a la mitologia clàssica:
JÒNICA
Per bé que trossejàrem llurs temples,
per bé que els bandejàrem de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t´estimen,
guarden el teu record llurs ànimes encara.
Quan un matí d´agost s´aixeca damunt teu,
per la teva atmosfera
revé com una saba de llur vida;
i de vegades una aèria,
jovenívola forma,
indefinida, amb trànsit prompte,
pel cim dels teus pujols es veu com passa.
Com a mite podem dir que és un relat tradicional que explica l´actuació d´uns personatges extraordinaris -déus i herois- en un temps llunyà.
A continuació, vaig a fer una explicació de com la mitologia grega i llatina es troba a l´origen de la literatura:
Encara que van desaparèixer les creences, els déus i els herois van continuar vivint en la literatura i les arts i aquest ha acabat sent el principal mitjà de transmissió fins a nosaltres. La transmissió dels mites es realitza en el poble de forma oral i es comunica de generació en generació. En la societat, els sacerdots eren els encarregats de passar a l´escriptura els mites, amb l´únic objectiu de que aquests es conservaren. En aquest sentit, la mitologia estava íntimament relacionada amb la religió. No obstant, a la Grècia antiga els defensors de la tradició mítica eren els poetes professionals. Aquestes peces les transmetien oralment que s´anessen canviant els relats i que es crearen versions diferents d´un mateix mite. Al segle VIII a.C. el poeta Homer va escriure la Ilíada . Per tant, la literatura va nàixer de la mitologia i els mites van continuar sent transmesos, ara de forma escrita, pels poetes. La poesia i la tragèdia gregues van servir-se dels temes i dels personatges mitològics, els quals els van aplicar amb molta originalitat i llibertat.
Per acabar, vaig a explicar la importància d´Homer en els poemes de la Ilíada i l´Odissea.
Homer va ser un poeta grec que potser fora l´autor dels dos llargs poemes anomenats anteriorment. Des de l´antiguitat existiren dubtes sobre l´atribució d´aquests poemes a un mateix autor. Diversos estudis van senyalar la possibilitat que es tractés del cap d´una escola poètica la qual aplegava material literari oral de diversa procedència.
La Ilíada és anterior a l´Odissea, ja que aquesta reflexa una mentalitat més moderna. El seu tema és la lluita dels grecs contra la ciutat de Troia.
La religiositat homèrica és un dels trets més difícils de comprendre per al lector modern.
Homer va descriure també la tornada d´Ulisses, rei d´Ítaca i, sobretot, la seua venjança sobre els pretendents de la sua dona, Penèlope.
La Ilíada, tancada i intensa, passa davant una ciutat en un breu període de temps, l´Odissea, oberta i diversa, es desenvolupa en un temps llarg i en un espai que no es pot precisar geogràficament, que es troba entre la realitat i el mite.
FONT:
El laberint dels mites/Mitologia/Iniciació a la mitologia clàssica
Per a començar, fique una breu introducció sobre un poema de Konstandinos Kavafis que va ser traduït però Carles Riba. El següent poema fa referència a la mitologia clàssica:
JÒNICA
Per bé que trossejàrem llurs temples,
per bé que els bandejàrem de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t´estimen,
guarden el teu record llurs ànimes encara.
Quan un matí d´agost s´aixeca damunt teu,
per la teva atmosfera
revé com una saba de llur vida;
i de vegades una aèria,
jovenívola forma,
indefinida, amb trànsit prompte,
pel cim dels teus pujols es veu com passa.
Com a mite podem dir que és un relat tradicional que explica l´actuació d´uns personatges extraordinaris -déus i herois- en un temps llunyà.
A continuació, vaig a fer una explicació de com la mitologia grega i llatina es troba a l´origen de la literatura:
Encara que van desaparèixer les creences, els déus i els herois van continuar vivint en la literatura i les arts i aquest ha acabat sent el principal mitjà de transmissió fins a nosaltres. La transmissió dels mites es realitza en el poble de forma oral i es comunica de generació en generació. En la societat, els sacerdots eren els encarregats de passar a l´escriptura els mites, amb l´únic objectiu de que aquests es conservaren. En aquest sentit, la mitologia estava íntimament relacionada amb la religió. No obstant, a la Grècia antiga els defensors de la tradició mítica eren els poetes professionals. Aquestes peces les transmetien oralment que s´anessen canviant els relats i que es crearen versions diferents d´un mateix mite. Al segle VIII a.C. el poeta Homer va escriure la Ilíada . Per tant, la literatura va nàixer de la mitologia i els mites van continuar sent transmesos, ara de forma escrita, pels poetes. La poesia i la tragèdia gregues van servir-se dels temes i dels personatges mitològics, els quals els van aplicar amb molta originalitat i llibertat.
Per acabar, vaig a explicar la importància d´Homer en els poemes de la Ilíada i l´Odissea.
Homer va ser un poeta grec que potser fora l´autor dels dos llargs poemes anomenats anteriorment. Des de l´antiguitat existiren dubtes sobre l´atribució d´aquests poemes a un mateix autor. Diversos estudis van senyalar la possibilitat que es tractés del cap d´una escola poètica la qual aplegava material literari oral de diversa procedència.
La Ilíada és anterior a l´Odissea, ja que aquesta reflexa una mentalitat més moderna. El seu tema és la lluita dels grecs contra la ciutat de Troia.
La religiositat homèrica és un dels trets més difícils de comprendre per al lector modern.
Homer va descriure també la tornada d´Ulisses, rei d´Ítaca i, sobretot, la seua venjança sobre els pretendents de la sua dona, Penèlope.
La Ilíada, tancada i intensa, passa davant una ciutat en un breu període de temps, l´Odissea, oberta i diversa, es desenvolupa en un temps llarg i en un espai que no es pot precisar geogràficament, que es troba entre la realitat i el mite.
FONT:
El laberint dels mites/Mitologia/Iniciació a la mitologia clàssica
dimecres, 11 de novembre del 2009
Trets tràgics d´Èdip rei i el teatre de Sòfocles
Sòfocles (en grec: Σοφοκλής, 496-406 aC) és un dels tres grans dramaturgs tràgics de l´antiga Atenes, juntament amb Esquil i Eurípides. Ell va ser l´autor d´unes 123 obres entre les quals destaquen les tragèdies com Èdip rei i Antígona. De tota la seua obra literària només es conserven set tragèdies completes, les quals formen una importància cabdal per al gènere.
Aquest escriptor grec va morir en la considerable edat dels noranta anys, la qual va coincidir amb el període d´esplendor d´Atenes. Entre els seus amics podem trobar l´ historiador Herodot i l´estadista Pèricles.
Aquesta volta ens anem a centrar principalment en tractar els trets tràgics de l´obra d´Èdip rei i més endavant parlarem un poc sobre el teatre de Sòfocles.
Com hem dit abans Èdip rei és una tragèdia grega on el seu personatge principal és el mateix Èdip, rei de Tebes i espòs de Iocasta.
De l´obra podem extraure tres temes principals, els quals ens rebel·len que aquesta és, sense dubtes, una novel·la tràgica:
- Durant tota la novel·la apareix la força del destí, del qual no pot eixir el
protagonista. Ell es trasllada a Corint amb l´objectiu de fugir de les profecies
que l´endeví Tirèsies li havia fet, però això no li serveix de res, perquè mentre
anava per una cruïlla de camins va matar al seu pare Laios sense que aquest se n´adonara del que havia comés.
- Un altre tema a tractar és la relació entre Èdip i Iocasta, la qual és, sense que
ells ho sàpiguen, incestuosa. Ells dos acaben donant-se compte de tot el que
havia succeït entre ells al final de l´obra. Ells dos prenen consciència que han
tingut quatre fills. Això fa que la mateixa Iocasta es lleve la vida i que Èdip
es lesione a si mateix, cegant-se amb un objecte punxant, com a càstig per haver-se casat amb la seua mare , haver matat al seu pare i a demés per haver tingut quatre fills amb la seua pròpia mare. Tot açò explica el complex d´Èdip, que posteriorment se´n servirà Sigmund Freud per explicar el sentiment amorós que té, durant un determinat període d´infància, el fill per la seua mare.
- L´ultim tema és l´heroisme, ja que el protagonista decideix anar-se´n amb la
companyia de les seues dues filles, Antígona i Ismene, a viure a les muntanyes on,
des que era xicotet, el van deixar abandonat per a que no perjudicara als demés
amb el seu nefast destí.
El teatre de Sòfocles sempre conté:
- un PRÒLEG, que ens proporciona mitjançant una tirada curta de versos recitats, els precedents de l´argument de l´obra.
- la PARADOS o moment en què el cor fa la seua entrada a la qual segueixen els diversos edisodis recitats pels autors.
En el transcurs dels episodis els actors interpreten l´obra dramàtica. Entre cadascun dels episodis apareixen diverses intervencions del cor, els ESTÀS o els també anomenats ESTÀSIMS els quals ocupen el seu lloc dins l´orquestra, ballant i cantant un tipus de composició lírica de mètrica bigarrada. Exposat el plantejament de l´obra, aquesta es tanca amb el comiat del cor, que abandona l´escena cantant el que s´anomena èxode.
El poeta contraposa idees arguments, caràcters o situacions per tal d´aconseguir un enfrontament entre els diferents personatges que defenen la seua posició en el contex de l´obra.
FONT:
Wikipedia/Sófocles
Aquest escriptor grec va morir en la considerable edat dels noranta anys, la qual va coincidir amb el període d´esplendor d´Atenes. Entre els seus amics podem trobar l´ historiador Herodot i l´estadista Pèricles.
Aquesta volta ens anem a centrar principalment en tractar els trets tràgics de l´obra d´Èdip rei i més endavant parlarem un poc sobre el teatre de Sòfocles.
Com hem dit abans Èdip rei és una tragèdia grega on el seu personatge principal és el mateix Èdip, rei de Tebes i espòs de Iocasta.
De l´obra podem extraure tres temes principals, els quals ens rebel·len que aquesta és, sense dubtes, una novel·la tràgica:
- Durant tota la novel·la apareix la força del destí, del qual no pot eixir el
protagonista. Ell es trasllada a Corint amb l´objectiu de fugir de les profecies
que l´endeví Tirèsies li havia fet, però això no li serveix de res, perquè mentre
anava per una cruïlla de camins va matar al seu pare Laios sense que aquest se n´adonara del que havia comés.
- Un altre tema a tractar és la relació entre Èdip i Iocasta, la qual és, sense que
ells ho sàpiguen, incestuosa. Ells dos acaben donant-se compte de tot el que
havia succeït entre ells al final de l´obra. Ells dos prenen consciència que han
tingut quatre fills. Això fa que la mateixa Iocasta es lleve la vida i que Èdip
es lesione a si mateix, cegant-se amb un objecte punxant, com a càstig per haver-se casat amb la seua mare , haver matat al seu pare i a demés per haver tingut quatre fills amb la seua pròpia mare. Tot açò explica el complex d´Èdip, que posteriorment se´n servirà Sigmund Freud per explicar el sentiment amorós que té, durant un determinat període d´infància, el fill per la seua mare.
- L´ultim tema és l´heroisme, ja que el protagonista decideix anar-se´n amb la
companyia de les seues dues filles, Antígona i Ismene, a viure a les muntanyes on,
des que era xicotet, el van deixar abandonat per a que no perjudicara als demés
amb el seu nefast destí.
El teatre de Sòfocles sempre conté:
- un PRÒLEG, que ens proporciona mitjançant una tirada curta de versos recitats, els precedents de l´argument de l´obra.
- la PARADOS o moment en què el cor fa la seua entrada a la qual segueixen els diversos edisodis recitats pels autors.
En el transcurs dels episodis els actors interpreten l´obra dramàtica. Entre cadascun dels episodis apareixen diverses intervencions del cor, els ESTÀS o els també anomenats ESTÀSIMS els quals ocupen el seu lloc dins l´orquestra, ballant i cantant un tipus de composició lírica de mètrica bigarrada. Exposat el plantejament de l´obra, aquesta es tanca amb el comiat del cor, que abandona l´escena cantant el que s´anomena èxode.
El poeta contraposa idees arguments, caràcters o situacions per tal d´aconseguir un enfrontament entre els diferents personatges que defenen la seua posició en el contex de l´obra.
FONT:
Wikipedia/Sófocles
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)